HISTÒRIA DE BENICULL

El nom de Benicull apareix a la documentació per a referir-se a un lloc del terme de la Vila i Honor de Corbera en el primer quart del segle XV. Efectivament, la primera vegada que trobem el nom de Benicull és el 1418 quan, a través d’una carta del Batle General adreçada a les autoritats de la Vila i Honor de Corbera, s’esmenta que s’ha produït un atac contra Joan Martínez, el qual és “veí del loch de Benacull àlias de l’Alcúdia”. Més tard, el 28 de febrer de 1422, uns veïns de Sinyent venen a un peraire de la ciutat de València un tros de terra de vinya i senial, situat a Sinyent, i uns dies més tard, el 7 de març, comprador i venedors es reuneixen per cancel·lar la dita compra-venda “en lo loch de la Alcudiola de Matero, terme de la vila de Corbera, àlias apel·lat Bellacull”. Anys més tard trobem la forma imperant avui de Benicull.

La denominació “Benacull”, ens confirma que l’origen del nom és d’època romana, ja que “bena” deriva del llatí “penna”, és a dir “penya”; mentre que “cull” seria una apocopació que derivaria del llatí “cuculata”, que significa “tossal” i que ha donat lloc als noms de Culla, Cogullada, Cullera. D’aquesta manera Benicull seria un topònim geogràfic i voldria dir el “tossal de la penya”, cosa que s’adapta molt bé a la localització del poble, sobre un petit tossal. Des del segle XIII, però, apareix documentat el topònim àrab de “l’Alcúdia” o “l’Alcudiola”, i fins i tot “l’Alcudiola de Matero”. El seu significat és el de “turó, tossal” i per tant és un sinònim del primitiu topònim llatí de “cull”. Com hem pogut veure, en el segle XV convivien els dos topònims, si bé va acabar predominant la denominació llatina de “Benacull”, però en la seua forma arabitzada de “Benicull”.

La localització privilegiada d’aquest petit tossal de la Muntanyeta de Benicull en la Ribera Baixa ens fa pensar en l’existència d’un poblament molt antic. Les primeres notícies són d’època prehistòrica, de l’edat del bronze, si bé l’origen llatí del seu topònim ens confirma la possible existència d’una “villae” romana. Posteriorment, ja en època musulmana, continuaria el poblament conformat per una petita alqueria en la qual viurien unes poques famílies que treballarien les terres dels entorns, les quals regarien l’aigua de sènies i d'una font propera. Molt probablement, tal i com es documenta en altres indrets, a causa de la inestabilitat dels temps, durant els segles XI i XII, els habitants de l’alqueria construïren una torre a fi de divisar les possibles incursions i atacs d'enemics, i també perquè servirà com a graner comunal. Si el perill era més greu la població es desplaçaria amb allò que poguessen transportar i els seus ramats al castell de Corbera, tot i esperar que els atacants se n'anaren prompte.

Durant l’època medieval, la Vila i Honor de Corbera va passar vàries vegades de mans de la Corona a ser propietat de diversos senyors. En aquesta època és obligat referir-nos al Llibre del Repartiment de València per testimoniar l'existència d'una alqueria del terme del castell de Corbera anomenada l'Alcúdia. Efectivament, el juny de 1248, el rei Jaume I fa donació a Saurina, néta de Ferrera de Tordera, com a heretat franca, d'unes vivendes a l'Alcúdia i de tres jovades a Sinyent. Al més següent, altres colons, com Guillem de Barri, Ramon de Barri i Pere Forner obtingueren sengles cases i tres jovades de terra cadascun d’ells en la dita alqueria.

Aquesta primitiva Alqueria de l’Alcúdia pertanyia jurisdiccionalment al terme general del castell de Corbera, que comprenia les actuals poblacions de Fortaleny, Riola, Polinyà, Benicull, Llaurí i Corbera. Pel que fa a l’Alqueria de l'Alcúdia, desconeixem la data i les circumstàncies de quan fou esquarterada del cos principal de terres pertanyents al senyor del castell. El ben cert és que ja a les darreries del segle XIII estava en mans de senyors feudals i sembla que aquestes terres varen conformar un senyoriu territorial fins al segle XIX. El fet que formés part del castell de Corbera ens fa pensar que era un simple senyoriu territorial i que el seu senyor o bé no tenia cap jurisdicció o tenia tan sols la baixa jurisdicció o alfonsina.

Entre les poques notícies que tenim, sabem que el 1291, l'infant Pere d'Aragó ordenava a les autoritats del regne que, a causa de la guerra privada que enfrontava l'almirall Roger de Llúria i Bernat de Sarrià, no es fes cap mal al lloc de l'Alcúdia, situat entre Alzira i Corbera, el qual pertanyia a l’esposa del cavaller Ponç de Mataró, partidari dels Sarrià, sempre que des d'aquest lloc no s'infringiren danys a l'almirall Roger i als seus partidaris. En 1322, el rei Jaume II ordenava al Batle General, Bernat Sanou, que informara sobre les finques rústiques que tributaven censos i drets reials en el lloc de l'Alcúdia, situat al terme de Corbera, i que li especificara el valor del que es cobrava anualment.

Entre 1344 i 1346 els llocs del terme del castell de Corbera situats en el seu extrem més occidental com Polinyà, l’Alcúdia, Sinyent i Montcada, havien engegat un plet amb el rector de l'església parroquial de Riola i Corbera, Llorenç de Sant Hipòlit, a causa de certa segregació parroquial que promovien els feligresos de les esmentades alqueries, els quals es queixaven que els seus domicilis distaven més d'una llegua de la parròquia de Riola i que per tant en dies de pluja no podien accedir a escoltar i participar dels oficis sagrats. El bisbe de Valènca, Hug de Fenollet, va comissionar Guillem Gamir i el 1353 s’arribà a una concòrdia per a construir una església en Polinyà, sota l'advocació del Corpus Christi, per atendre les súpliques dels feligresos d’aquests quatre llocs. La segregació definitiva de la parròquia de Polinyà es va produir en 1574. En el segle XIX, segons Madoz, la jurisdicció eclesiàstica de Riola encara s’extenia per tot l’antic terme general de la Vila i Honor de Corbera, restant reduïda la jurisdicció dels demés rectors al nucli urbà de cada població. Això explicava que les ermites de Sant Miquel de Corbera i Sant Bernabeu de Polinyà restaren sota la jurisdicció del rector de Riola.

El 1386 i 1387 gràcies a una sèrie de denúncies de ramaders davant els jurats de la ciutat de València coneixem qui era el senyor territorial del lloc, Berenguer Durà, ciutadà de València, el qual en alguna ocasió havia ocupat alguna magistratura local de la ciutat. El gener de 1418 el rei Alfons el Magnànim fa efectiva la promesa manifestada a les Corts del regne un any abans i reincorpora al reial patrimoni la baronia de Corbera, atorgant-li el títol de Vila i Honor de Corbera. També s’esmenten que una sèrie de alqueries entre les quals, a més de Llaurí, Benihomer, Beniboquer i Matada, també hi figura l’Alcudiola, i restaran vinculades al nou senyor, el rei, per ser aquest el posseïdor de alta jurisdicció i d’una sèrie de drets senyorials.

La població de Benicull sembla que sempre fou escassa. Així durant el segle XV, que serà un centúria marcada per la crisi demogràfica, sabem que el 1427 Benicull enregistra en el cobrament de l'impost del morabatí l'existència de 10 casats o focs; en 1433 sols apareix 1 foc; en 1439 n’apareixen 7; i dotze anys després, el 1451, sols en trobem 4. Sempre apareixen cognoms cristians. Amb aquest reduïts efectius humans no és gens estrany que a les acaballes del segle XV Benicull restara despoblat. El 1494 la baronia de Corbera (i els seus llocs Riola, Polinyà, Fortaleny, Sinyent, Beniatzit i Corbera), que havia tornat a ser lloc de senyoria, fou venuda pel cavaller mossèn Carròs de Vilaragut a Joan de Borja, duc de Gandia. Benicull també ho fou, per 5.000 sous reals de València, però com un lloc a part, encara que situat dins del terme de la dita vila i baronia. Quan en l'agost de 1497 els procuradors de la duquessa de Gandia prenguen possessió del lloc de Benicull manifestaren que restava despoblat.

La Vila i Honor de Corbera va tornar definitivament a la Corona en 1580. Un procés de la Reial Audiència del segle XVII ens confirma que el seu territori estava despoblat; que depenia del duc de Gandia, que també era senyor de la baronia d’Albalat; i que el seu territori no estava amollonat, però que “affrontant ab cequial del Rey, ab camí de Corbera, ab terme del lloch de Riola y Poliñà, y ab la partida de Siñent”. Açò ens fa pensar que a partir de 1580 l’administració d’aquestes terres estaria lligada a Albalat, ja que el senyor era el mateix.

Benicull va continuar despoblat fins el segle XIX. Serà en aquest segle quan l’antic terme general de la Vila i Honor de Corbera, la seu municipal del qual es trobava a Riola, es va dividir en quatre municipis el 23 de setembre de 1836. L’actual terme de Benicull va restar formant part del municipi de Polinyà.

Segons Madoz, Polinyà tenia uns 561 habitants en 1845, repartits en 140 cases, de les quals en trobem 20 a la partida de Sant Bernabeu. Aquesta partida, estava repartida entre Corbera i Polinya. La part del terme de Corbera fou segregada en 1859, quan foren segregades 600 fanegades del terme de Corbera i agregades a Alzira. L’ermità de Sant Bernabeu va romandre, però en terme de Polinyà i ara pertany al terme de Benicull. Per tant, cal pensar que alguna d’aquestes cases es trobava en l’actual terme de Benicull i que havia començat a repoblar-se l’antic lloc medieval despoblat des de finals del segle XV.

Les primeres notícies concretes són del cens de 1860, quan en Polinyà apareixen 16 cases conformant caserius independents de Polinyà, dotze d’elles habitades permanentment. Cal pensar que algunes d’aquestes cases es trobaven en la Muntanyeta de Benicull i d’altres en la Muntanyeta de la Font. En 1900 ja hi havia ja 43 cases habitades permanentment a Benicull, 31 d’elles de planta baixa només i les altres 12 eren cases d’un pis. L’evolució de la població ha estat la següent

El primitiu nucli de població es conforma al voltant de l’actual plaça de la Beata Inés. A poc a poc van establint-se els serveis propis d’una població, com l’església, erigida sobre l’antiga ermita de Sant Roc i dedicada a la Beata Inés, una advocació que s’explica per l’origen de la majoria dels seus habitants, que eren de Benigànim, una fonda, una ferreria, el Casino o Centre Cultural-Recreatiu, que ha estat la veritable seu social dels veïns de Benicull, etc.

El primer intent de segregació es va produir durant la Segona República. En efecte, el 20 de novembre de 1936, en plena guerra civil, els representants polítics i sindicals de població, reunits en el Comitè d’Unificació del Front Popular, van sol·licitar la segregació de Benicull i hom va començar la tramitació del corresponent expedient. El 18 de març de 1938 la Direcció General d’Administració Local del Ministeri de Governació va aprovar la segregació de Benicull del municipi de Polinyà. En acabar la guerra, però, el municipi de Benicull fou suprimit.

La restauració de la democràcia amb la promulgació de la Constitució de 1978, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana en 1982 i la creació de la Generalitat Valenciana permeteren als veïns de Benicull reprendre de nou el tema de la segregació. El segon intent va començar en 1984, quan hom va plantejar de bell nou el tema de la segregació de Benicull del municipi de Polinyà, però aquesta vegada a la Generalitat Valenciana. Cal tenir en compte que el 29 de desembre de 1953 es va crear la parròquia de Benicull, el que suposava un nou precedent a tenir en compte. El primer pas fou la constitució de l’entitat local menor de Benicull, d’acord amb el Decret 183/1987, de 23 de novembre, del Consell de la Generalitat. La primera Comissió Gestora es va nomenar setembre de 1988. La segregació definitiva es va produir quinze anys després, quan la Generalitat Valenciana, mitjançant el Decret 153/2003, de 29 d’agost, va constituir el nou municipi de Benicull de Xúquer, assignant-li un terme municipal de 3’55 Km², el qual es segregava del de Polinyà de Xúquer.

Salvador Verger Lletí

Francesc Torres Faus